Codificació

Es diu que la paraula <<Codi>> deriva de la paraula llatina <<Còdex>>, que trobem des de finals del segle III, i que era un volum, precedent dels llibres, que contenia una compilació, que podia ser de caràcter públic o privat, de les <<leges>> o constitucions dels emperadors romans.

El que diferencia el <<Codi>> del <<Còdex>> és, que el primer és en un sentit actual un text que conté una sola llei, mentre que el segon era una recopilació de moltes lleis.

Des de finals del segle XVIII se li ha volgut donar a la paraula <<Codi>> un sentit més precís, i actualment se’l pot definir de la següent manera:

<<Un Codi és una llei de contingut homogeni per raó de la matèria, que de forma sistemàtica i articulada, expressada amb un llenguatge precís, regula tots els problemes d’una matèria unitàriament acotada>>.

El Codi, per tant, és una llei, no una recopilació de lleis. Està elaborada per un sol legislador, promulgada en un moment concret, i tots els seus preceptes pertanyen a un mateix acte legislatiu.

Un Codi és una llei de contingut homogeni per raó de la matèria. Tot el que conté es refereix a un mateix sector de l’ordenament jurídic. Es considera que les recopilacions de textos jurídics de l’Edat Mitjana i Moderna eren immenses, desorbitades; en canvi un Codi és una obra breu, el que diríem un llibre de butxaca.

En un Codi la seua estructua i el seu estil expositiu són molt importants i característics. És una llei de forma sistemàtica i articulada, en la que podem trobar grans divisions lògiques i temàtiques a partir de les quals apareix estructurat en parts o llibres, aquests subdividits en seccions, i aquestes en capítols (en realitat ja era així l’estructura del Codi Hermogenià...)

Tot el seu contingut deu expressar-se en un llenguatge precís. Mentre que les lleis medievals i barroques estaven escrites en un estil grandilocuent i moltes voltes repetitiu, els codis de la Il·lustració i del Liberalisme tenen voluntat total de precisió i claretat. No descriuen: defineixen. No contenen metàfores sinó conceptes molt clars. Es diu que un codi modern s’assembla a un tractat de geometria.

Un codi ha d’esser una llei completa, en la qual queden regulats tots els problemes d’una matèria concreta.

A partir d’aquests principis, per <<Codificació>> entenem en un sentit ampli, el llarg procés històric que ha conduït a l’elaboració dels diversos codis. De manera que fent referència a cada una de les matèries codificades, parlarem en particular de codificació mercantil, penal, processal, o civil.

Aquestes eren les quatre matèries considerades bàsiques al segle XIX, raó per la qual van ser les que es van codificar, però hi havia altres sectors del Dret que no van ser objecte de la mateixa atenció.

En relació amb aquest procés codificador trobem el de constitucionalització del dret polític. Podríem dir que les Constitucions del XIX són en definitiva <<codis>> i com a <<codis polítics>> els denominaven juristes i parlamentaris de l’època.

Els arrels ideològics de la codificació i el constitucionalisme són comuns. Les constitucions representaven l’organització de l’Estat liberal-burgés de Dret; i els codis pretenien contenir la resta de l’organització jurídica de la societat burgesa.

Però és costum presentar-los i estudiar-los per separat, perquè en el sistema normatiu de l’Estat constitucional el primer còs normatiu des del punt de vista jeràrquic és la Constitució, i totes les demés lleis estan subordinades a ella.

Ara bé, la cronologia del constitucionalisme i la codificació en Espanya no coincideixen en molts aspectes i, al llarg del segle XIX van tenir ritmes diferents.

La Codificació va ser un fenòmen europeu i posteriorment va passar als països americans conforme anaven aconseguint la seua independència.

Podríem resumir les etapes de la Codificació espanyola en les següents:

PRIMERA.- Cronològicament es situaria entre 1808 i 1823, entre els inicis de la guerra contra els francesos i el trienni liberal.

La principal característica d’aquest període va ser la <<Consulta al País>> propiciada en 1810 per la Junta Central, preguntant a diverses autoritats i organismes, quins serien els millors mitjans per millorar la legislació. A partir de les respostes moltes van ser les discussions i les opinions, però no es va aconseguir cap resultat des del punt de vista codificador.

Uns anys després, en el trienni liberal, ja es va avançar prou més, i l’any 1822 es va aprovar un Codi Penal, que va ser el primer codi liberal d’Espanya, així com un esborrany de projecte de Codi Civil, sense més trascendència.

SEGONA.- Es pot situar entre 1824 i 1843.

El fet més destacable va ser la promulgació del Codi de Comerç de 1829, durant els anys més absolutistes de Ferran VIIè. El motiu va ser l’interès de la burgesia per codificar el dret mercantil per a l’incipient mercat capitalista. Aquest Codi va estar en vigor durant quasi tot el segle XIX.

També es va tractar de promulgar un nou Codi Penal, i continuar amb el projecte de Codi Civil, però els constants canvis polítics entre absolutistes i liberals ho va fer impossible.

TERCERA.- Es situa entre 1843 i 1868.

Aquesta etapa comença amb el Decret de 19 d’agost de 1843, per mitjà del qual es crea la Comissió General de Codificació, integrada per 18 importants juristes, que s’havien de distribuir en seccions, per tal de portar endavant el procés, però amb el pas dels anys la comissió va experimentar nombroses modificacions, la primera de les quals l’any 1846, reduïnt a 6 el nombre de components, la qual cosa va retardar molt els treballs.

Tot i això, durant aquest període es va aconseguir la redacció d’un Codi Penal l’any 1848,  la Llei d’Enjudiciament Civil (també coneguda com Codi processal civil) de 1855, i sobretot el projecte de Codi Civil de 1851, que mai no arribaria a promulgar-se, entre altres raons perquè negava la vigència dels drets civils forals (que no havien estat abolits al segle XVIII amb els decrets de Nova Planta) i això va suposar una oposició ferma dels territoris afectats, especialment Catalunya.

QUARTA.- Compren el sexenni revolucionari de 1868 a 1874.

Com a conseqüència de la promulgació de la Constitució de 1869, va ser necessari modificar algunes lleis, ja que contravenien els principis d’aquest nou codi polític.

Per aquesta causa l’any 1870 es va modificar de manera important el Codi penal de 1848.

La nova Constitució també defensava la <<unidad de fueros>>, és a dir, la unitat jurisdiccional, raó per la qual es va imposar l’eliminació de jurisdiccions especials, incloses les mercantil, que tenien la seua expressió en els Tribunals de Comerç.

Igualment es va promulgar l’any 1870 la Llei provisional per a l’organització del poder judicial, relativa a la planta, organització i competències de jutges i tribunals, i al règim jurídic personal dels jutges, també coneguda com a <<Llei orgànica del poder judicial>>.

Un altre important fruit d’aquest període va ser la Llei d’Enjudiciament Criminal (també coneguda com a <<Codi processal penal>>) de 1872.

En el camp del dret civil, però, no es va avançar gens.

CINQUENA I DARRERA.- Durant la Restauració borbònica i com a conseqüència de la promulgació de la Constitució de 1876 finalitzaria el procés codificador. Es materialitzaria sobretot amb les següents lleis:

La Llei d’Enjudiciament civil de 1881 (o Codi processal civil), i la Llei d’Enjudiciament criminal (o Codi processal penal) de 1882; que en els dos casos substituïen textos anteriors.

El nou Codi de Comerç de 1885 va substituir el vell de 1829.

Però el més important de tot va ser la promulgació del Codi Civil de 1889, on es va mantenir el respecte a les qüestions forals i, per tant, la conservació dels drets civils en els territoris on existien. Aquesta va ser una de les característiques d’aquest text, acabat a partir del projecte de 1851, però modificat substancialment per tal de conformar les distintes sensibilitats, per tal que finalment fora aprovat.

Amb la promulgació d’aquest darrer text es va donar per finalitzat el procés de codificació del dret espanyol.

Constitucionalisme

Una Constitució és una llei suprema en la què d'una manera total i sistemàtica s'estableixen els drets individuals dels ciutadans. També es delimiten els funcions fonamentals de l'Estat i es regulen les competències dels òrgans que el componen.

Una volta aprovada i promulgada, és la norma suprema contra la qual ningú no pot actuar.

La sobirania nacional (o popular) queda definida en la Constitució; al mateix temps ha de reconéixer els drets individuals bàsics, i ha d'establir la divisió dels poders.

Per tal que una constitució siga democràtica, ha d'emanar del poble, o de la Nació, com es deia al segle XIX; i ha d'implantar el sufragi universal.

Les lleis ordinàries no poden contradir els preceptes constitucionals. Al contrari, deuen desenvolupar de manera positiva tots i cadascú d’aquests preceptes.

Els òrgans del poder executiu, en el marc de llur competència, promulguen lleis de categoria inferior, de caràcter administratiu, que solen anomenar-se disposicions de govern, con ara els decrets, ordres ministerials, circulars, o disposicions municipals.

Els ciutadans deuen cumplir totes aquestes normes, i els jutges i els tribunals deuen aplicar-les a l’hora de jutjar els infractors.

L’ordenació jeràrquica de les lleis va ser establerta pel títol preliminar del Codi Civil.

Al llarg de l’Edat Mitjana la major part del Dret estava primerament formada per <Costums> en gran part no escrites, que a partir del segle XIII, per influència del dret comú es van posar per escrit i es van desenvolupar molt. Als segles posteriors es va consolidar aquesta tendència i, per tant, el valor de les normes legals sobre la costum, que quasi va quedar oblidada. Els monarques absoluts del segle XVIII van contribuir a aquesta consolidació de la norma legal. Al segle XIX l’Estat Liberal va contribuir més encara a afirmar-ho i la Constitució n’és, segurament, el millor exemple.

Tot i això al llarg del segle XIX la política espanyola no va ser precisament un exemple de pulcritut, raó per la qual hi van haver moltes constitucions i molts projectes constitucionals que no van arribar a veure la llum, ja que a cada canvi de govern també es volia canviar el model constitucional.

Veurem només els trets més característics de tres d’elles: la de 1812, la de 1837 i la de 1869.

La Constitució de 1812

Es considera que l’alçament popular del 2 de maig de 1808 va donar inici a una guerra d’independència contra els francesos, però al mateix temps va ser un moviment contra l’absolutisme polític dels Borbons, aprofitant la circumstància que van ser forçats pels francesos a anar-se’n a l’exili.

L’absència d’un rei legítim va donar lloc a que es produira un buit de poder, que va ser substituït per Juntes Populars, de les que va sorgir una Junta Central Suprema, que va convocar en gener de 1810 Corts Generals a Càdis.

Aquestes es composarien de dos estaments: un popular i un altre de dignitats (nobles i eclesiàstics), amb la qual cosa es mantenia l’essència de les Corts de l’Antic Règim.

A l’estiu de 1810 es van celebrar eleccions per a diputats a les províncies no ocupades pels francesos (eren les primeres eleccions) i com en alguns casos no es van poder fer, es van triar mitjançant un sorteig.

Les Corts de Càdis van declarar que <<los diputados que componen este Congreso, y que representan la Nación española, se declaran legítimamente constituidos en Cortes generales y extraordinaria, y que reside en ellas la soberanía nacional>>.

El 19 de març de 1812 es va promulgar la Constitució de Càdis, que a l’article 3 diu que les Corts son titulars de la sobirania nacional. És a dir, ja no la té el rei, sinó que aquest (que estava a l’exili) està limitat per la Constitució i sotmès a ella, raó per la qual deu jurar que la guardarà i la farà guardar (Ferran VIIè no ho compliria).

També recull la divisió de poders, atribuïnt a les Corts, amb el Rei, la potestat de fer les lleis.

Declarava la confesionalitat catòlica de la Nació espanyola a perpetuïtat.

Els principals òrgans constitucionals de l’Estat són les Corts, el Rei i els Tribunals de Justícia.

Les Corts es composarien d’una sola Cambra, i tindrien facultat per proposar i aprovar les lleis, i també per derogar-les; l’establiment anual de les contribucions; i la de rebre la fidelitat del Rei a les Corts, a l’inici del seu regnat.

Hi hauria una Diputació permanent, que actuaria des de la dissolució d’unes Corts fins l’apertura de les següents (aquesta institució ja existia en època foral).

El Rei era el titular del poder executiu i per tant, estava encarregat d’executar les lleis i també mantenir l’ordre públic i la seguretat de l’Estat.

També podia nomenar i destituir els ministres (Secretaris de Despatx era encara la denominació utilitzada).

Els Tribunals de Justícia tenien la potestat d’aplicar les lleis en les causes civils i criminals.

La Constitució de 1812 era molt extensa: 384 articles, ja que en ser la primera regulava aspectes que posteriorment es deixarien fora, com ara la Llei Electoral, sistema inclòs dins d’aquesta primera constitució.

La vigència d’aquesta primera Constitució va ser molt curta: des del 1812 fins el 1814, quan el rei Ferran VIIè la va abolir en tornar de l’exili; en una segona etapa entre 1820 i 1823, dins l’anomenat <<Trienni Liberal>>, i en un tercer moment entre 1836 i 1837, amb caràcter transitori, fins que no s’aprovara una nova Constitució, la de 1837, que veurem a continuació.

La Constitució de 1837

Entre els anys 1836 i 1843 el govern espanyol va ser dels progressistes i durant els primers mesos del seu mandat va restablir la Constitució de 1812, en tant en quant no se’n redactara una de nova, que presentaria caracters més moderats en relació amb la primera. Això va ser degut en part a la debilitat de la burgesia progressista, ja que malgrat el triomf no tenia l’ajut de les classes populars i, a més, tenia un especial interès per apropar-se a la noblesa aburgesada.

La nova Constitució es va proclamar el 18 de juny de 1837 i pot ser considerada molt moderada ja des del començament, a on el principi de sovirania nacional queda referit de manera molt ambigua.

El mateix ocorre amb la divisió de poders, que no queda prou definida, de manera que com el paper del rei en el poder legislatiu va ser molt important, en la pràctica el poder de la monarquia va créixer de manera molt significativa, convertint-lo en el poder més fort de l’Estat.

També el principi de confessionalitat religiosa es va resoldre amb una fòrmula que obligava a mantenir el culte catòlic i el clergat, i afirmava que la religió catòlica era la que professaven els espanyols.

Pel que feia les pròpies reformes constitucionals, a diferència de Càdis, en aquesta de nova es permetia les reformes a través d’un procés legislatiu ordinari, però deixava al rei la iniciativa de les reformes.

En quant als drets individuals també ès tèbia, però protegeix la llibertat d’impremta, ja que els progressistes la consideraven un bon mètode de difondre idees innovadores.

Va ser una constitució breu, tan sols 77 articles i dos disposicions addicionals.

Pel que feia els òrgans constitucionals i el sistema electoral, es van fer dues concessions als liberals: d’una banda la implantació del bicameralisme, i d’altra l’enfortiment de la corona. Les Corts van quedar constituïdes en dues cambres: el Congrés i el Senat.

El Senat el formaven persones nombrades pel rei, a partir de llistes triples presentades pels electors de cada província, i es renovarien per terceres parts cada volta que hi haguera elecció a diputats.

El Congrés s’escollia per sufragi directi i censitari (restringit al grau de riquesa dels possibles votants, i a la seua capacitat personal).

El poder del Rei era molt gran. Podia suspendre i disoldre el Congrès, tenia la iniciativa legislativa i la potestat de sancionar les lleis de forma il·limitada, és a dir, també tenia el dret de vetar-les quan no estiguera d’acord amb elles.

En definitiva, tanta moderació va fer d’aquesta Constitució un text molt allunyat de l’esperit dels liberals.

La Constitució de 1869

La revolució de setembre de 1868 (<<La Gloriosa>>) va donar lloc a un nou canvi de govern, que va durar entre 1868 i 1874, que es sol qualificar de <<liberal-democràtic>>. Tot i que va començar com un simple alçament militar, va tenir molta repercusió en sectors amplis de la població espanyola.

Aquesta revolució va ser recolzada per la baixa burgesia, els comerciants, els menestrals i els professionals liberals, i va provocar l’exili immediat de la reina Isabel II i l’assumpció de la sobirania nacional per unes Juntes semblants a les de 1808, però amb criteris més democràtics que aquelles. També va sorgir un nou govern provisional, que va establir el sufragi universal masculí, convocatòria de noves eleccions i redacció d’una nova constitució.

El 5 de juny de 1869 es va promulgar la nova Constitució, qualificada de liberal-democràtica, que restituïa al poble espanyol la sobirania nacional.

També establia una clara divisió dels poders, donant especial importància al poder judicial, amb la finalitat de que la seguretat, la propietat i la llibertat queden garantides pels tribunals de justícia.

Es reconeixia la unitat de Codis i la Jurisdicció, necessàries per a aconseguir la igualtat jurídica i la defensa judicial dels drets.

Els drets individuals venen ben delimitats. Es reconeix de forma específica la llibertat de domicili, la propietat privada, la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació, i especialment la llibertat de culte, tot i que mantenint l’obligació de sufragar les despeses del culte i del clergat catòlic.

Per primera volta tembé es protegia el dret a tenir associacions de defensa professional, i sindicats, tot dos amb protecció constitucional.

La forma de govern continuaria sent la monarquia. El poder executiu residia en el Rei, qui l’exerciria per mitjà dels seus ministres, amb la qual cosa quedava molt disminuït el poder reial. Seria una monarquia democràtica, amb un poder real limitat.

El poder legislatiu l’exercirien les Corts, que serien bicamerals, però també els senadors serien escollits per sufragi universal. El Congrés estaria compost per diputats, escollits en proporció d’un per cada 40.000 habitants. Teòricament qualsevol ciutadà major d’edat i amb tots els seus drets civils podia ser candidat i ser escollit per a diputat.

El poder judicial estava conferit als tribunals, establint el judici per jurats en els casos de delictes polítics.

Aquesta Constitució estaria en vigor, malgrat les dificultats polítiques dels darrers anys, fins la promulgació de la de 1876, més moderada i més a gust dels dos grans partits, o tendències polítiques de l’època.

Siglo XVIII: El Absolutismo Monárquico

1. Monarquía absoluta. En el siglo XVIII la monarquía alcanzó la plenitud de su poder. Ese aumento de poder se manifiesta en el modo de crear Derecho, que emana exclusivamente del rey y las instituciones que de él dependen.

2. Las principales manifestaciones del absolutismo son:

--------- Defensa del regalismo. La monarquía defiende en control de los derechos inalienables de los que en muchas ocasiones se ha tenido que desprender (las regalías), a favor de la iglesia, el poder señorial, municipal u otros (p. e. la jurisdicción, los oficios públicos, los establecimientos)

--------- Reducción del poder de las autonomías municipales, especialmente limitando su facultad de dictar normas (las ordenanzas municipales, entre otras)

--------- Intervención del Estado en materias que en épocas pasadas no estaban bajo su control, como las universidades, o el comercio.

--------- Centralización de la Administración. Fortalecimiento del Consejo Real. Tendencia a la unificación (favorecida por los decretos de nueva planta).

3. Los reyes absolutistas tienen como atributo principal la imposición y derogación de leyes. Por ese motivo no desean contar con las Cortes. Abolidas las de la Corona de Aragón, las de Castilla se convierten en Cortes nacionales, que se reunen seis veces en todo el siglo XVIII, y no legislan nada. Solo lo hicieron las de Navarra.

4. El Rey legisla a través del Consejo Real, que a sus competencias propias (Consejo de Castilla) incorporó en 1707 las del Consejo de la Corona de Aragón, y a partir de entonces dictó un altísimo número de disposiciones, de naturaleza diversa:

----- Reales Pragmáticas. Son disposiciones "como si hubiesen sido promulgadas en Cortes", pero no las hay, con lo cual son simplemente las que tratan las cuestiones de mayor importancia y generalidad.

----- Reales Provisiones y Reales Cédulas. Se tramitan sin intervención directa del rey

----- Circulares o Instrucciones o reglamentos, diferenciándose por su contenido

----- Reales Decretos, relativos a asuntos importantes, despachados por "vía reservada" por el rey y el secretario de despacho correspondiente.

----- Reales Órdenes. Disposiciones emitidas por un ministro, y son de menor importancia.

----- AUTOS ACORDADOS. Con carácter amplio se denominan así no solo a las disposiciones de carácter administrativo, sin intervención del rey, con el acuerdo de sus ministros; sino también a las Pragmáticas que pasaban por el Consejo Real que presidía el monarca. Fueron numerosísimos y se recopilaron en 1723 como complemento de la Nueva Recopilación de Felipe II de 1567. En el año 1745 se volvieron apublicar y sistematizaron en libros y títulos. Se reimprimió varias veces en el siglo XVIII.

5. Relaciones con la Iglesia.

----- Los reyes tenían la facultad de examinar la documentación apostólica y retenerla si consideraban que lesionaban sus intereses. Era el "pase regio", un derecho que tenían desde el siglo XV.

----- En el siglo XVIII los reyes absolutistas quisieron extender ese derecho a toda la documentación pontificia. Lo intentó Felipe V en 1709 pero lo llevó a cabo en 1768 Carlos III en una pragmática durísima, que fue contestada por Roma pero se mantuvo en vigor hasta 1865.

----- No es cierto que hubiera siempre buena relación entre los dos poderes (real y pontificio). En 1640, 1709 y 1799 se estuvo al borde de la ruptura. Se procuraba solucionar con el derecho concordado. Los primeros concordatos son los de 1737 y 1753, y este último se mantuvo hasta 1851.

6. El Derecho en el siglo XVIII

----- La tradición de cinco siglos se rompe tras la Guerra de Sucesión y desemboca en un absolutismo pleno

----- Una de las consecuencias es el intento de querer acabar con la doctrina secular del  "ius commune" y sustituirla por el nuevo "derecho real".

----- Para llevarlo a cabo hay que reformar el Derecho, de la mano de mentes privilegiadas alumbradas "por las luces de la razón", con el fin de crear un derecho nuevo, adecuado a la nueva monarquía, que fuese racional, uniforme y emanado de la autoridad del rey.

----- Esto no pudo llevarse a cabo de manera completa, por las retinencias de numerosos sectores del Derecho y por tanto durante todo el siglo XVIII tuvieron que convivir los derechos heredados con las nuevas disposiciones antes aludidas. Hubo una  pugna permanente entre los partidarios del "ius commune" con los detractores del mismo. Y no triunfó nadie al final.

7. Intervención sobre la Universidad.

----- En 1713 el ministro Macanaz intentó que en las universidades se enseñase el Derecho Real.

----- En 1741 se insistió en la cuestión, aunque se dijo que sin intentar sustituir el Derecho Romano.

----- Se fue creando con el tiempo una literatura básica, para comparar derecho romano y derecho real.

----- Durante el reinado de Carlos III se producen diverdas reformas universitarias:

----------- Centralización y uniformidad de la estructura de las universidades
----------- Reforma de los Colegios Mayores
----------- Introducción de nuevos planes de estudios en las Facultades de Leyes
----------- Creación de cátedras de Derecho Real, sin mezclar con el Derecho Romano.
----------- Publicación de nuevos Manuales: Instituciones del Derecho Civil de Castilla (1771), de gran éxito, o la Ilustración del Derecho Real de España( (1803).

----- Carlos IV a comienzos del siglo XIX lleva a cabo otras reformas universitarias:

----------- 1802. El estudio de Leyes se amplía a diez años: 4 de derecho civil romano, 4 de derecho real, y 2 de pasantía.
----------- 1807. El estudio de Leyes se reduce a ocho años: 2 años de derecho civil romano, cuatro de derecho real , y 2 años con estudios de economía política y otros de carácter práctico.

8. La Novísima Recopilación

----- A pesar de la abundante legislación real del siglo XVIII no se consiguió parcelar el Derecho a la manera que se estaba impulsando en buena parte de Europa, con la publicación de los primeros códigos.

----- Por contra el siglo XIX comenzó con la publicación de la Novísima Recopilación de 1805, una nueva obra general que precisamente desacreditaban los ilustrados y que es claro exponente de su incapacidad para buscar alternativas. Dividida en 12 libros o partes fue muy criticada desde su aparición, pero se usó durante gran parte de esa centura, y solo perdía valor parcial, conforme se iban redactando códigos relativos a partes del Derecho.

Un apunte sobre la monarquía hispánica

Francisco Tomás y Valiente
Manual de Historia del Derecho Español
Capítulo XVII, p. 282

"... Desde los Reyes Católicos la Monarquía hispánica se compuso de dos Coronas, las de Castilla y Aragón, y desde 1580 a 1640 (fechas de la incorporación y de la separación de Portugal) de tres.
El monarca, en cuanto titular del poder estatal, ejercía su soberanía sobre los diferentes reinos integrados en las Coronas y oficialmente se titulaba rey de cada uno de ellos y señor de Vizcaya y príncipe de Cataluña,

Pero su poder no era uno y el mismo en cada territorio, porque cada reino conservaba su personalidad jurídico-política, su constitución, y dentro de ellas los límites al poder del rey eran distintos.

Los diferentes sistemas normativos expuestos hasta aquí se conservaron por debajo de la integración de la Monarquía durante los siglos XVI y XVII.

España era una comunidad de naciones y muchos textos de esas dos centurias aluden a este hecho.

Hay un solo Estado, una sola Monarquía, un solo soberano. Pero hay una diversidad de reinos y de sistemas jurídicos.

Y hay además, otra realidad acaso más profunda y permanente, y fuente innegable de muchas complejidades: los "naturales" de cada reino, quienes han "nacido" en él, componen la "nación" de los castellanos o de los valencianos, de los vizcaínos o de los aragoneses.

No hubo en los naturales de cada tierra diferenciada histórica, jurídica y lingüísticamente una voluntad de independencia o de separación respecto a los demás núcleos integrantes de España.

Tales fenómenos sólo se dieron en 1640 en Portugal y Cataluña, con muy distinto resultado como es bien sabido.

Pero sí que hubo en todo caso una decidida voluntad de mantener el propio Derecho, las instituciones peculiares de cada reino, la constitución política heredada..."